Estic malament

Avui no escriuré poesia ni escrits filosòfics, intentaré donar sentit al que em passa.

ESTIC MALAMENT, porto així com 2 mesos i ja estic farta.

Em sento enrabiada, amb ira i frustrada, no sé ben bé perquè.

Això em comporta a un estat d’ansietat i depressió. Porto quasi 30anys de la meva vida amb aquests trastorns, els quals s´han cronificat, però sempre tenen un sentit, avisen d´alguna cosa que no funciona.

Avui he parlat amb una amiga i també amb la psicòloga i he arribat a la conclusió que no li trobo sentit a la meva forma de vida, em sento com una mestressa de casa i això no és el que jo vull..necessito trobar una utilitat dins de la societat i amb mi mateixa.

La vida de mare i esposa no m´omple, tinc un gran buit dins meu…necessito fer coses i omplir aquest buit, vull projectes i il.lusions, viatjar i arreglar la casa, somnis que no sé si es poden fer realitat.

Potser aquesta vida de mare/esposa no la valoro. No valoro el que faig i no em trobo útil.

ACCEPTACIÓ,RESPECTE I COMPRENSIÓ, això és la realitat, ni m´accepto, ni em respecto ni comprenc. Sóc molt dura i exigent amb mi mateixa, i quan va unit a una baixa autoestima, no té un bon pronòstic.

Necessito plantejar-me petites fites, valorar el que em rodeja i el que tinc ara mateix, sense donar tant valor al que em falta…tot són paraules, perquè l´angoixa de no poder llegir un llibre o veure una pel.licula amb tranquil.litat, sense pensar que perdo el temps o que allò no és ser útil….increible per alguns, no?

No controlo pensaments ni obsessions, elles em controlen a mi, pressió al pit i ja estem liats… Diazepam i al llit, però això no és la solució.

Ho tinc tot a la vida, en el meu lloc li agradaria estar a molta gent, però no em sento bé. Curiós. Tinc la sensació que em falta algo…algo que em tregui aquest malestar, desesperació?

Puc fer bona cara, dissimular, aparentar i amagar….però el que realment no puc, és no patir.

Començo a estar preocupada per aquesta situació, he anat de psiquiatres d’urgències, també a la psicòloga, corre corre que em bloquejo i em desespero. És una situació angoixant, no sé què fer ni on anar, acabo demanant ajuda perquè veig que és algo que m’ajuda, però és un pegat i dura poc…què necessito???? Què haig de fer??? On vaig??? Sóc mestressa de la meva vida?? Dels meus pensaments?? O tot em porta i jo no controlo res? no ho sé.

Necessito perquès i respostes a tot això i no les trobo.

Porto anys pensant que trastorns eren quelcom que em passava oportunista i ja està, però alguna cosa volen dir. Em sento perduda, m’ajudes ???

Eva Moliner